Aquesta reflexió, manllevada de manera més o menys textual de la intervenció de la filòsofa belga Vinciane Despret a Les veus del planeta, es pot emprar per sintetitzar la primera jornada de la Biennal del Pensament, almenys pel que fa a les sessions de la plaça Joan Coromines. En una primera instància, insta els humans a una operació de modèstia pel que fa al lloc que ocupen en el planeta i en l’evolució de la vida. En una segona, no amaga una vocació metaliterària, on la paraula i la narrativitat esdevenen les dimensions del terreny de joc d’allò humà.

Despret va delectar l’audiència amb Fonocè, descrit als papers de l’esdeveniment com una lectura performàtica (sic), però que bé podria anomenar-se espectacle de contacontes de no-ficció per a adults i no perdria ni un bri de dignitat. La dicció pausada, el pertinent embolcall sonor i l’esperançador de la majoria de les aportacions ho van convertir en una experiència gratificant ja en el pla sensorial. A més l’espectacle va aixecar el vol tot sovint gràcies a no poques revelacions, almenys per a profans. Com el concepte d’antropocacofonia, del qual en part se’n van deslliurar els ocells durant el confinament i els va permetre cantar més i millor. O els estudis que indiquen que els animals que evolucionen plegats en un mateix territori tendeixen a repartir-se l’espectre sonor perquè tots els cants i sorolls siguin audibles, en una anticipació orgànica, i aparentment gens política, de l’assignació de freqüències de la ràdio analògica.

Un cop la rondalla de Despret va arribar a la fi, ella mateixa va donar pas a Donna Haraway. La pensadora estatunidenca ens atenia a l’altra banda d’una pantalla, instal·lada en una estança càlida que traspuava la més commovedora de les normalitats. Va prosseguir amb fluïdesa el fil temàtic ja establert advertint-nos que potser podríem sentir els seus galls, que estaven prop de la finestra mantenint una tertúlia ben alegre, o els gossos que bordaven i qui sap si desitjaven intervenir. Tot plegat, demostracions gens càndides de la necessitat d’un debat que no vagi de nosaltres els humans i tampoc dirigit cap a nosaltres, sinó un debat inscrit en un món que tenim el privilegi de sentir i de formar-ne part, però que també és capaç de manifestar punts de vista. Una altra línia de reflexió que Haraway va encetar va ser la del privilegi del silenci. Qui té prou silenci per fer-se sentir? Va posar l’exemple de la candidata demòcrata Kamala Harris, amb dificultats per poder parlar en un debat televisiu davant la manca de silenci que li concedia el seu oponent, el republicà Mike Pence. I el de George Floyd, que durant minuts va avisar en va que no podia respirar durant la reducció policial que el va dur a la mort. Però l’autora d’ A Cyborg Manifesto volgué estendre aquesta reflexió més enllà del món humà i coincidí amb Despret en la necessitat de trobar espais per a una narrativa del silenci, a la manera dels minuts de silenci pels difunts, espais que al capdavall són necessaris per reconnectar-nos amb l’absent.

L’acte es va cloure amb l’aportació de María Sánchez, Irene Solà i Maria Arnal. La seva proposta, esquitxada per fragments cantats per Arnal, consistí en un dinàmic espectacle a tres veus, molt més verbal que gestual, entrellaçant ficció, literatura del jo i indagació, i pivotant entre la natura dels relats i els relats de natura, amb el medi aquós amb un protagonisme especial. De guineus reticents a entrar a l’aigua, silurs, pobles desapareguts sota el pantà, memòria escrita i dita, i la certesa que només som en el si d’històries.