La proposta consisteix en un itinerari a peu d’una horeta de durada en el si d’un grup d’una dotzena de persones. Hi ha una guia, una dinamitzadora, però ens insta a participar, explica que es tracta d’un exercici col·lectiu d’aportació de coneixement i reflexió. Tot caminant, és clar, i d’aquí la referència a l’escola fundada per Aristòtil. De fet, cal recordar que peripatètic deriva del terme grec que expressa passeig o caminada, així que si ens posem perepunyetes l’expressió Passeig Peripatètic seria una redundància. En tot cas, acceptem la llicència sense problemes, ja que a dia d’avui el terme peripatètic ha adquirit significat autònom, deslligat de la seva etimologia.

Fem via cap al carrer Tallers, on la Berta, la guia, ens indica on hi havia la fàbrica Bonaplata, la primera que usà el vapor en tot l’estat, i ens relata l’efímer de la seva existència, víctima de les flames de la Bullanga de 1835. La lectura de fragments literaris puntua les nostres visites a la part alta de Ciutat Vella. De l’Epopeia de Gilgamesh i l’Antic Testament, a reflexions de figures fascinants com Etta Palm, impulsora del primer cercle exclusivament femení de França, espia, feminista i revolucionària. A Palm l’evoquem davant del Poliorama, a l’edifici de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, i no hi falta l’espontani que se’ns incorpora durant uns minuts al grup i ens regala aportacions, diguem-ne, desconcertants. Al capdavall, les Rambles segueixen sent les Rambles.
Com que és una activitat emmarcada en l’itinerari Futurs, escau un breu repàs al pensament utòpic i, com a cloenda, el seu revers, el distòpic. Això darrer succeeix a la plaça Vila de Madrid, a centímetres de la necròpolis romana, encaixada avui entre un Decathlon i l’Ateneu Barcelonès. Un recordatori prou explícit que una ciutat com la nostra és sovint una acumulació d’estrats temporals i ideològics ben dispars, però físicament ben propers.

Per la tarda torno a la Model. Si el dia anterior certa gravetat impregnava els murs, avui em rep música disco, un espetec de melodia i promeses d’hedonisme. La Calòrica l’ha ocupat per oferir-nos Arbres, vodka i naus voladores, una peça escènica a partir de textos de Txèkhov. La dramatúrgia planteja un estudi de ràdio on uns personatges lleugerament estrafolaris, abillats amb una estètica pròpia dels anys setanta del segle passat, llegeixen amb volgut histrionisme fragments de l’obra de l’autor rus. Tot plegat, intercalat per la figura d’una mena de narrador que cus els esmentats textos amb detalls biogràfics. L’espectacle dona fe de l’interès de Txèkhov pel progrés, la ciència i el futur, vet aquí que la seva gran ocupació a banda de les lletres fou la medicina. “Ara, davant la mort, només m’interessa la ciència. Sempre ha estat la més bella i més gran manifestació de l’amor. I només gràcies a ella l’home serà capaç de vèncer la natura”, sentim des de l’escenari. Malgrat tot, malgrat la seva vida més aviat curta i prou plena de desventures, Txèkhov era un optimista de mena i, just quan aquest tarannà ens tempta, penetra per la part alta del pati de l’antiga presó una llum inusualment bonica, fruit d’un sol ja baix de vespre i un tou de núvols molsuts i blaus. Una interpretació heterodoxa i pertinent del “Life on Mars?” de Bowie és el colofó que em fa marxar, gairebé fent saltironets, cap a la meva següent cita.

Arribo als Jardins d’Agustí Centelles, l’interior d’illa que s’obre darrera del Palau Macaya. Allà, Rubén Martínez condueix La complexitat de l’igualitarisme, amb intervencions de, per aquest ordre, David Casassas, Marga León i Clara Serra. La sessió planteja quin és l’encaix, o els encaixos, que les polítiques igualitaristes han de tenir en un present amb cada vegada major concentració de poder. “Ho asseguren diversos informes, alguns d’ells gens sospitosos de ser rojos o comunistes, com The Financial Times”, postil·la Martínez.

Casassas se centra en “una obsessió personal”, la negació de l’oposició entre llibertat i igualtat, una dicotomia de la que diu que “al capdavall és un gol per l’esquadra del liberalisme”. Aporta una base teòrica i històrica per a recolzar la seva opinió –no en va és professor universitari de Teoria social i política- i proposa complementar les “estratègies numantines” de l’esquerra, les que es basen en la resistència, en l’enroc enfront del rival, amb unes altres de “troianes”. Sosté que les esquerres han d’infiltrar-se en l’ideari liberal i detectar com aquest ha jibaritzat i banalitzat conceptes com llibertat, que al capdavall, històricament, són d’origen progressista. Per la seva banda, Marga León, referent en l’estudi de polítiques socials comparades, ens recorda que polítiques igualitàries bàsiques com els sistemes de benestar públic van quallar en països i sistemes polítics conservadors i liberals. Per tant, no va ser un triomf de governs d’esquerres, sinó que el triomf va ser assolir consensos que duguessin a polítiques redistributives. “Els acords transversals segueixen sent necessaris”, expressa mentre assegura que l’esquerra ha de ser valenta en l’eix polític en qüestions com aquesta. León també vol fer notar que l’igualitarisme sovint ha negat la diversitat en les seves “polítiques de talla única”, en la seva dèria d’oferir “drets per a tots i per a tots iguals”.