Escletxes de futur. Crònica de l'última jornada

Rere el títol La llibertat o la vida? hi ha potser la sessió a la que he assistit on la reflexió a l’entorn de la pandèmia pren més protagonisme. De fet, més que la pandèmia, tracta el confinament, les decisions institucionals, les col·lectives i les personals, que hem adoptat.

En qualsevol cas, la taula rodona esquiva la majoria de les afirmacions recurrents i s’enlaira força més que el comú dels continguts televisius que hom ha pogut dur-se al pap aquests mesos. Raúl Garrigasait, home de lletres, condueix la conversa sense estar-se d’aportar les seves pròpies reflexions, com la relativa a la “cultura del càstig” on segons ell vivim instal·lats. O la “culpabilització del plaer”, per la que, segons ell, critiquem els que estan a la platja o en una terrassa, tot i que s’ha demostrat que són força menys perilloses que d’altres de més tolerades, simplement perquè en aquestes darreres no observem plaer evident dels que les perpetren. Joan Cànimas, filòsof centrat en l’ètica en l’àmbit sociosanitari, posa damunt la taula el concepte de “normalitat tensada”. Descriu com s’ha tensat la llibertat, sí, però també els consensos de normalitat en àmbits com la sanitat i els recursos públics, el sistema educatiu, les desigualtats ja existents, “la realitat dels que ja estaven confinats, la gent gran i persones amb diversitat funcional” o, en un àmbit una mica més filosòfic, la relació de por o desconfiança envers els altres per motius vírics. Aida C. Rodríguez, filòsofa interessada en la privació de llibertat en l’àmbit penal, agafa el fil de la reflexió: “La nova normalitat s’ha quedat en normativitat. El concepte nova normalitat és trampós, s’embolcalla de l’aura positiva que insconscientment associem a allò nou”.  Però també condueix el debat cap allò que estudia, el món penitenciari. Creu que la situació actual hauria de propiciar una reflexió profunda sobre les presons, “perquè tots plegats hem començat a sentir efectes similars als d’estar tancats en una presó, almenys els més semblants que molts havíem sentit mai”. Li sorprèn que tinguem “una fe cega en la seva conveniència, quan és un sistema altament susceptible de ser posat en qüestió”, subratllant que és una fe cega perquè la majoria en sabem ben poc. “Quan el seu propòsit se suposa que és la reinserció i aquesta fracassa, en forma de reincidència, la resposta popular sol ser punitiva, afegir anys i condemnes”, afegeix. Entre el garbuix de pensaments que em formiguegen al cap i a l’entranya, una idea més: estem al Pati de les Dones del CCCB però com n’hauria estat de pertinent celebrar aquest debat en el recinte de La Model.