Potser sortim guanyant en capacitat de concentració en el contingut de les activitats de la Biennal, però aquests dies la dimensió social dels festivals culturals, potser dispersadora, la concebo més com un component que dona gruix a la proposta que no pas com un peatge necessari.

També trobo a faltar algú que provingui estrictament del món científic a la sessió La ciència al rescat de la democràcia: política i coneixement. Els participants són de l’àmbit de la filosofia de la ciència i de les ciències socials i malgrat la conversa no deriva ni molt menys en una fiscalització del paper de les ciències pures en l’esfera política, ni es planteja en una lògica de bàndols, hagués agraït un punt de vista plenament tècnic. Fernando Broncano, en una intervenció enregistrada, ens aporta una reflexió a considerar: “La pandèmia ha generat una mobilització de coneixement inèdita en tan poc temps. Però si primer vam passar per una fase de compartició d’informació, poc després es va passar a una fase d’apropiació o, si es vol, expropiació d’aquest coneixement per part d’empreses i governs, com per exemple en la cursa per la vacuna.”

Amparo Lasén, principalment sociòloga, ha observat durant aquests mesos tan incerts com la gent hem ens hem mostrat una mica exasperats amb el fet que la comunitat científica no fos capaç d’oferir solucions immediates. “Però això és la ciència, no saber i haver d’indagar, conviure amb unes incerteses que fan posar-te en marxa”, afegeix. Per la seva banda, David Casacuberta avisa que hem prendre consciència que “la ciència sola no ens salvarà”, que calen decisions ètiques a partir de les dades i els fets que recull la ciència. I acaba en un dard cap a la majoria de mitjans de comunicació, als que acusa de construir una visió d’èxit i infal·libilitat del sector científic mitjançant titulars rotunds, grandiloqüents i del tot inexactes per aconseguir les visites que satisfacin els seus anunciants.

Les implicacions de l’economia de plataforma està sent un dels temes estrella d’aquesta Biennal, o almenys és un dels assumptes amb els que vaig topant, ni que sigui tangencialment, en bona part de les activitats a les que assisteixo. Aquí, tanmateix, a Escenaris d’acció col·lectiva contra el feudalisme digital s’aborda de manera frontal i bel·ligerant. Cal deixar clar, si hi havia algun dubte, que les principals dissidències i oposicions als models imperants provenen de sectors que es mostren plenament entusiastes de les tecnologies d’internet, però coincideixen en la necessitat de recuperar-ne la sobirania popular. En això insisteix amb vehemència Simona Levi, que carrega contra el servilisme de les institucions polítiques envers gegants com Google i els insta a passar del que ella considera un tarannà “medieval”, d’una “estructura feudal, plena de clientelisme”, a adquirir una rotunda perspectiva democràtica d’allò digital.