La sessió que m’hi ha atret es titula Del cos al núvol. Tecnologies digitals i escales d’habitabilitat i, per sorpresa meva, es desenvolupa en una sala amplíssima però interior. Així que em trec dues capes fines d’abric i em disposo a seguir-la amb l’extra de bona predisposició que dona sentir-se en una temperatura de ple confort.
Ja comptava que l’activitat fos, almenys per a mi, una de les menys accessibles de la Biennal, pel nivell d’abstracció que exigeix, però en part és per això que estic aquí, pel repte que em suposa. Un altre motiu de la meva presència és que la descripció de la sessió al programa semblava posar en el centre el xenofeminisme, un concepte que, des que en vaig tenir notícia -no fa massa, per ser sincer-, va atreure la meva curiositat. Toni Navarro, un dels ponents, de seguida se’l du a la boca i en fa referència com una crida a prendre el control de la tecnologia en favor de les aspiracions feministes. Afegeix que un dels aspectes més valuosos del xenofeminisme és que “es proposa operar a diverses escales”. Per comprendre millor això de les escales, entenc que és important el concepte de cos digital. L’altra ponent, Alejandra López Gabrielidis, explica que el cos és des d’on s’estructura la nostra experiència quotidiana i que, avui, la quantitat ingent de dades que generem i que són processades digitalment també passen pel nostre cos, el resignifiquen i ho eleven a això que en podem dir cos digital. Tot plegat posseeix  un grapat d’implicacions polítiques, és clar, entre d’altres raons perquè les dades que generàvem fa 25 anys quedaven majoritàriament en el disc dur del nostre ordinador o en un d’aquells disquets de 5.25 o o 3.5 polzades. I ara el que tenim a les nostres mans són meres interfícies, mentre les dades s’allotgen en un núvol que no té res d’eteri perquè està en mans d’un oligopoli empresarial. Això darrer, el caràcter gens eteri de les tecnologies d’internet, ho aporta Helen Hester, teòrica britànica, amb la petita ironia de fer-ho a través d’una entrevista enregistrada en vídeo, és a dir sense el seu cos físic allà present. Hester ens anima a prendre consciència de la dimensió fortament material que hi ha darrera de la xarxa. “Internet és una infraestructura i ho hauríem d’abordar com quelcom públic”, afirma sense amagar les seves tendències estatalistes.

Quan acabem amb la sessió, lleugerament aclaparat per tantes lluites que ens cal lliurar a escala digital, em ve de gust retrobar-me amb el món físic. Com que no hi ha la possibilitat d’aturar-se vint minuts a fer un cafè, decideixo anar caminant fins a la següent activitat del dia, a Poblenou. Tractant-se d’una proposta enquadrada en l’eix Ciutat, veig encara més pertinent lliscar-hi a peu de carrer, a ritme de pas humà i amb els sentits amatents al que m’envolta.

La placeta davant de Can Felipa està realment oberta al carrer, hi ha vianants espontanis que malgrat trobar-se a l’altre costat de la tanca poden seguir perfectament el fil de la taula rodona. Ciutat resilient és el títol de la sessió moderada per Areti Markopoulou. El preàmbul del debat és una intervenció enregistrada de Mitchell Joachim, un veritable líder mundial en arquitectura i urbanisme ecològics. El nord-americà posa exemples ben enlluernadors de propostes arquitectòniques on s’empren altres éssers vius com papallones monarca o d’altres invertebrats que col·laboren a processar els residus. Ens regala també una defensa de l’utopia, una frase d’aquelles que posseeixen potencialitat viral: “Mai hem de deixar de preguntar-nos com arribar a un lloc millor”. Esperem que ell, nosaltres o qui sigui, quants més millor, la puguem aterrar i emplenar de contingut.