La Model, continent i contingut. Crònica de dimecres 14

Seiem individualment, en forma de retícula perfecta, disposats amb rigor a la distància reglamentària. Passa un aire lleu però humit i, a la llarga, molest. Som al pati de la Model i fins aquí tot semblaria al·ludir a la disciplina, seguretat i manca de llibertat pròpies d’una presó en funcionament. Per sort, però, no és així.

Estem aquí per voluntat pròpia i per compartir els punts de vista de la sessió Ciutat del futur. Cal no oblidar, tanmateix, que aquesta presó és buida però d’altres són obertes. Als presos no se’ls va obrir i les portes i se’ls va etzibar un “au, marxeu”. Simplement són en un altre centre, si no ells mateixos -han passat uns anys-, molts d’altres com ells.


No hi ha presons al país amb la càrrega simbòlica de la Model, això és cert. Hi al·ludeix, en relació al contingut de la sessió d’avui, Oriol Nel·lo: “No podem predir el futur, però tenim l’obligació de preparar el futur, justament aquí molts van ser-hi tancats per plantejar futurs alternatius”. Anatxu Zabalbeascoa, periodista especialitzada en arquitectura, condueix la sessió amb nervi, amb una pressa televisiva, potser encertada però significativa al capdavall. En un vídeo gravat per a l’ocasió, l’arquitecte i professor libanès Hashim Sarkis ens obsequia amb una panoràmica tan breu com esmolada del present i futur de les ciutats. Parteix de la necessitat dels humans de romandre junts, però creu que cal un contracte espaial per renovar un contracte social que ja és obsolet. I deixa un titular: “Les pitjors ciutats són aquelles que han estat dissenyades exclusivament per arquitectes”.


Ni més ni menys que des del MIT, als EUA, Roi Salgueiro intervé en directe, amb una eloqüència serena exemplar. A petició de la moderadora de l’acte considera que, a les ciutats, el que més ha funcionat durant la pandèmia ha estat la ciutadania i la creativitat en els usos dels espais públics. “La pandèmia ha demostrat que l’ús de l’espai públic es podia dur molt més enllà”. Als participants presents, l’esmentat Nel·lo i Ethel Baraona, se’ls pregunta per allò que no ha funcionat. Nel·lo, amb solidesa reflexiva, contesta: “La reproducció de certs prejudicis associats a la ciutat. L’associació de la ciutat al risc, a la inseguretat, ala violència. I és una paradoxa perquè la ciutat és el més sofisticat que hem estat capaços de crear per escapar del risc, dels perills naturals”. Per la seva banda, Barahona aporta un focus que es diria complementari: “El pitjor ha estat, o és, l’agreujament de les desigualtats i el millor, la reinvenció de la solidaritat, de la paraula veí”.


Un dels conceptes associats a la ciutat contemporània és la mobilitat, i enguany ha rebut també un bon sotrac. Nel·lo afirma que la pandèmia ha fet qüestionar la idoneïtat del transport públic i afegeix una consideració que tots hem pogut comprovar: “Fins ara relacionàvem la mobilitat amb estatus en el sentit que la capacitat de moure’t és directament proporcional a la renda. Ara el que pren valor és la capacitat de no moure’t, de poder teletreballar”. Al respecte de la mobilitat, Salgueiro es mostra lleugerament escèptic envers la possibilitat de grans canvis a mitjà termini. Sosté que les evidents transformacions en aquesta matèria hauran de conviure amb règims molt arrelats des de fa dècades.


Zabalbeascoa no vol tancar la sessió sense preguntar per qui ha de participar en la construcció de la ciutat del futur. La resposta evident, i compartida, és “tothom, la ciutadania”, però Salgueiro hi afegeix matís, potser amb l’extra de fredor que proporciona participar a distància, a través d’una pantalla i sense l’escalf callat de l’audiència física: “És quelcom que es construeix en col·lectiu però calen formes institucionals que ho possibilitin”.