Barcelona Cultura
2018-12-16 06:52:00

Cròniques

La cultura
La Biennal ha ofert una agenda mundial de temes i propostes que sobrepassen el concepte Ajuntament, fins i tot el concepte Estat

Espectadors en un dels actes de la Biennal. 
Foto: THOMAS VILHELM
Text: GUILLEM MARTÍNEZ

CIÈNCIA I CARITAT. Corrent al CCCB, al Pati de les Dones. Un edifici preciós, amb un pati envoltat de rajoles del segle XVII, repletes de refranys i sentències sobre la humilitat, la riquesa de la pobresa, l’esforç, la rectitud i el premi de tot això en l’altra vida. Quan veus aquests textos a les parets t’imagines que Barcelona va ser una ciutat calvinista. Però no. El sentit de totes aquestes paraules és absolutament catòlic. La severitat moral de tanta sentència no estava encaminada a ser llegida, apresa i interioritzada pel gruix de la ciutat, a qui majoritàriament tant se li’n donaven, aquestes tendències. Eren eslògans elaborats per a un petit grup de víctimes d’aquesta ciutat. Les ciutats, en fi, a cada època, cada dia, tenen les seves víctimes. O, almenys, persones a qui cal tractar amb un altre registre. Qui eren? Per a qui es van construir tantes paraules? Si heu picat l’ham, és que m’hi he lluït i esteu intrigats, per això ara és moment, alehop, de canviar de paràgraf, com especifica el Manual Martínez de Cròniques Sexis.

LA CULTURA. El que podeu veure a les parets del pati del CCCB eren textos per a la reeducació de prostitutes. Reeducació relativa. Coincidint amb cada Quaresma, el Consell de Cent —l’autoritat de Barcelona, elegida des del segle XIV per un sorteig entre ciutadans honrats, un cens que integrava nobles i no nobles amb possibilitats, en el qual participava menys del 20% de la ciutadania— retirava les putes dels prostíbuls per cuidar l’expedient. Durant 40 dies, els pagava el sou i les recloïa en aquesta institució. Unes monges simulaven que els ensenyaven a cosir, i uns capellans els parlaven del valor del treball, com si no treballessin a preu fet la resta de l’any. Durant 40 dies, només podien passejar per aquest pati. Per això hi havia els textos. Eren per clavar-los la llauna. En un altre aspecte, el Consell de Cent era la pera. No només gestionava el tema de la prostitució. És a dir, els hàbits quotidians. També l’abastiment, l’aigua, fins a cert punt la sanitat, la defensa, l’urbanisme —en una llei a l’ús s’establia que el que construïa el Consell havia de ser “bonic”—. També gestionava —les parets del pati en són la prova del cotó fluix— la cultura. Sense gaire èmfasi, i sense ultrapassar l’Església, que era qui tallava el bacallà en aquesta disciplina. En certa manera, la gestió pública de la cultura, des que va ser laica i estupenda, des que Malraux va ser ministre de Cultura a França, per posar una data, no ha anat gaire més lluny. Consisteix a seleccionar les paraules que es pengen al pati on ens fan fer voltes. Són, doncs, valors no necessàriament contrastats i verificables. És una moguda fer cultura, vaja.

LA POLÍTICA. Qualsevol objecte cultural avaluat per l’Estat té el risc de ser una rajola amb text. En aquest sentit, m’ha sorprès la Biennal Ciutat Oberta. No ha incidit en institucions, no ha fet una selecció d’intel·lectuals locals, no ha recompensat intel·lectuals pròxims i n’ha castigat de llunyans, no ha dibuixat ni apostat pel concepte esdeveniment, i no ha aportat solucions ni bandes sonores èpiques a l’època, per després capitalitzar-les. Simplement ha ofert una agenda mundial de temes i propostes que sobrepassen el concepte Ajuntament, fins i tot el concepte Estat. Dibuixen un món preocupat per les formes de l’ulterior ultraliberalisme. És a dir, un món preocupat per un món inabastable. La cosa, tal com ha quedat, obeeix una lectura de la cultura que obvia les possibilitats propagandístiques de la cultura per a una institució. Em temo que darrere d’això hi ha en Joan Subirats, politòleg a la UAB, antic visitant de Bandera Roja, el PSUC, res i Comuns, i actual gestor de la cosa cultural a Barcelona. Gestionar la cultura és un oficiZzzz des del 1978. Pel que sigui, Subirats, suposo, passa d’aquest ofici. Ha fet, o ha modulat, una cosa propera al que sap fer. Potser el canvi en la cultura, entre altres canvis possibles, consisteix a allunyar-la dels seus professionals. Vaja, em trobo en Subirats. De fet, aquests dies me l’he trobat a tots els actes en què he estat. En Subirats s’ha apropat tant a la ubiqüitat que ha estat a punt d’aparèixer-se a tres pastorets a Collserola. Parlo amb en Subirats.

SUBIRATS. “L’origen de la proposta era fer accessibles debats generals del món a un públic com ampli millor, amb un format més obert, i amb el protocol com més reduït millor. Tot a l’aire lliure, amb cadires i amb accessibilitat. I, molt important, fugint del localisme, d’allò que el-que-més-passa-aquí, i allò que només-ens-passa-aquí. Sorprenentment, amb prou feines ha aparegut el tema català. Ni tan sols en una xerrada sobre sobirania”. Quina època ha dibuixat el públic amb la seva presència o absència? “Els debats sobre ciutats” —hi ha hagut debats sobre Madrid, Medellín, Lisboa...— han convocat més aviat especialistes. La major part del públic, tot i que no sé si és significatiu, ha anat a debats sobre les persones, les diferències, el gènere, la identitat, qui-soc. Respecte a aquest tema, sembla que ha tingut menys interès el tema què-podem-fer-junts. No saps mai per què ve o no ve la gent. Hi ha el que els anglesos anomenen fear of missing out, o por de perdre’s un acte. Però també hi ha l’efecte contrari, el fet de gaudir de no anar-hi, perquè tothom hi va.” “Hi ha hagut sessions de streaming amb més de 600 visites; això explica una altra convocatòria.” El futur? “Crec que la gent ha fet seva la Biennal, des d’organitzacions com el CIDOB fins a entitats. Hi ha qui demana que sigui anual. Però és bianual; consisteix a no quedar-se atrapat en la conjuntura, a meditar-la". Canvis? “Trobo a faltar més performances, teatre, dansa, aquestes coses, espectacles com el de Marcus du Sautoy, un matemàtic que té una obra teatral sobre matemàtiques, que va fer embogir els nens i nenes que la van veure. La meva intenció era incidir en la cultura amb altres temes, com la ciència o l’educació. Sigui com sigui, crec que això ha passat.” Pasta. “Això ha costat cinc vegades menys que les Festes de la Mercè, 700.000.” Us explico les rareses no peninsulars que he percebut aquesta setmana. "Ho he fet perquè em venia de gust”.

L’ACTE. Vaja, és l’última crònica i se m’ha descontrolat. Ni tan sols us he dit on anava quan anava al CCCB. Anava a un acte infantil que començava a les 10 i acabarà a les 21.00. En aquest moment, un grup de senyors sobre xanques l’està fent grossa davant d’un grup de nens. Els nens, al seu torn, riuen amb les boques plenes de dents, i algun s’extreu, en aquest moment, les idees del nas. Els nens, en fi, s’extreuen les idees dels nassos. Amb un dit. Amb els adults, la cosa és més difícil i calen altres coreografies. Espero que hàgiu gaudit tant com jo.

 

diumenge 21 octubre 2018