Barcelona Cultura
2018-12-16 06:35:49

Cròniques

Sobirania, que alguna cosa en queda
Acte a Sants. I notícia: les esquerres que fa sis anys que no parlen s’hi posen, per fi

Una imatge de la taula dedicada a ciutats i sobirania, el 17 d’octubre, a Barcelona, durant la biennal de pensament Ciutat oberta. 
Foto: THOMAS VILHELM
Text: GUILLEM MARTÍNEZ

 

SANTS. Hola. Doncs aquí, a tota castanya cap a la plaça de Bonet i Muixí, a Sants. Sants és la pera. Hostafrancs  —molt a prop de Sants— és un dels barris amb més tradició gitana. Parlen un català antic, amb més vocals i amb cops de lèxic propi, molt efectius. Recentment, un filòleg ha descobert borses de gitanos catalanoparlants a França. En són una pila, potser 100.000, i a tot el territori. Parlar català, una llengua que no s’entén a França, els dona intimitat. Sants, fora d’això, és un barri amb tradició de fer-la grossa. Al llarg del XIX els veïns —més ben dit, les veïnes; van ser elles, ho feien perquè els seus fills o marits no fossin reconeguts i, posteriorment, detinguts— van impedir els sortejos de lleves, sovint de manera expeditiva. Sense cap dubte, la gran fricció entre l’Estat i una cosa que era potser més Barcelona que Catalunya era el servei militar. No es va acabar d’entendre mai, com tampoc es va acabar d’entendre mai l’Estat. Diria que, en general, no l’entenen ni els que el reivindiquen. El barri té una formidable tradició cooperativa. Antigament, anava cap enrere. Avui està modulada per la generació posterior a la meva que, del no-res, ha creat cooperatives cada cop més estables i robustes. De fet, ja estan emprenent cooperatives d’habitatge, que aviat és dit. Ostres, ja he arribat a la plaça de Bonet i Muixí. 
Iván Miró, sociòleg, cooperativista de Sants i llibertari, que ha moderat la mesa anterior —títol: Entre Estat i Mercat, país: Barcelona—, m’explica que la plaça va ser una creació urbanística del 1936. És el resultat de l’incendi, per part dels nois i noies de la CNT, del nucli en el qual vivien els propietaris de Sants. La Guerra Civil va modular, en fi, molt urbanisme a Barcelona, una ciutat que té places creades, en pocs segons, per l’aviació italiana. Aviat és dit. Bé. Sants, plaça de Bonet i etcètera. Xerrada que porta per títol Ciutats i sobiranismes . Barcelona, una ciutat que sap poc d’Estat, en sap un niu, de sobirania. Potser és un dels objectes que més ha meditat.

BARCELONA I SOBIRANIA. A Barcelona s’ha declarat la República Catalana en tres ocasions, si comptem la del segle XVII i les dues del segle XX. En tres ocasions i unes mil•lèsimes, si sumem les dues ocasions de l’octubre de l’any passat. I en diverses desenes d’ocasions —o, almenys, moltes vegades—, si comptem totes les que es van produir al segle XIX. Sempre que hi havia un motí es proclamava l’Estat. Era una poètica de l’Estat modulada des del federalisme. És a dir, era una defensa davant de l’Estat. El federalisme, avui desaparegut, o entès com una fórmula per encaixar nacions en un mapa, en el XIX era el segell d’una de les cultures democràtiques més avançades d’Europa, formulat per Pi i Margall uns mesos abans, de pura casualitat, que ho fes Proudhon. El federalisme meditava sobre la sobirania. És a dir, sobre la democràcia i l’Estat. I el resultat era un intent d’evitar una gran sobirania de l’Estat sobre els seus ciutadans, dividint l’Estat en Estats i, aquests, al seu torn, en altres entitats fins a arribar al municipi. Totes aquestes entitats es repartien la sobirania. És a dir, també el municipi. Així, en cada motí federalista, el municipi actuava. Es pronunciava en contra de les lleves, abaixava els lloguers i apujava els salaris, com va passar al Cantó de la Bisbal, a l’Empordà, en l’intent sobiranista català que va durar més —uns dies—. De tot això en va quedar un eco en l’última revolució de Barcelona, el 1936, moment en què Catalunya va arribar al seu sostre de sobirania —sustentada, en certa manera, en el municipi—, superior al del segle XVIII, i que ningú no recorda. De fet, ningú no recorda aquest parèntesi federal, sobiranista, o que hi va haver una República Catalana, als anys setanta del XIX, que va tenir fins i tot un president, que no té lloc en la llista de carrers. No encaixa amb la idea actual de sobirania, un eco identitari que no es planteja la brutalitat de l’Estat, i que sembla participar en tradicions més de la dreta que de l’esquerra. L’interès d’aquesta taula és, precisament, aquest. Diverses regions de les esquerres barcelonines, que sempre s’han parlat, que sempre han discutit sobre sobirania, parlaran del tema de què no han parlat en públic en els últims sis anys, durant el procés, aquest debat sense presència determinant de les esquerres. Us els presento. Vinga.

SOBIRANISTES. O NO. Es tracta de David Fernández —activista, periodista, impulsor d’En Peu de Pau, una iniciativa per la desobediència pacífica; in illo tempore, va ser dipu de la CUP—; Marina Subirats —sociòloga, va ser directora i va tenir responsabilitats municipals durant l’etapa socialista; és una de les persones que té guardada a les arrugues del cervell una idea organitzada de Barcelona i la seva àrea—; Ignacio Sánchez-Cuenca —director de l’Institut Carlos III - Juan March; segurament el coneixereu d’altres pel•lícules, com La desfachatez intelectual; la seva figura i la seva obra, també periodística, és la metàfora d’un nou intel•lectual madrileny, que mira objectes com Catalunya o el repartiment de la sobirania amb uns ulls nous, impossibles des de feia dècades; en un altre ordre de coses, és un noi CTXT, cosa que li dona aquest aire cool i sexi del qual ara mateix parla tota la plaça—; Laia Bonet —profe de Dret Administratiu a la UPF, exdiputada del PSC—. Modera la cosa Xavier Antich, profe d’idees estètiques a la UdG; presi de la Fundació Tàpies. La cosa, per cert, comença.

LA SOBIRANIA I NOSALTRES, QUE TANT HO VAM VOLER. Antich defineix la sobirania —“remet a un poder que no n’admet cap altre”—, i repassa una breu història —sinopsi: res, res, res, Déu, segle XVIII—. David Fernández amplia la idea de sobirania a un aspecte més informal, però efectiu. El capitalisme té la sobirania absoluta, que no n’admet cap altra. Explica com això es menja les institucions / com en l’etapa socialista de l’Ajuntament, La Caixa va arribar a escriure l’ordenança de civisme a la seva seu. Fixa la sobirania com una batalla de mercat vs. ciutadania, en la qual no sembla que estigui guanyant la ciutadania: “que vinguin homes de negre no és sobirania, com no ho és que et peguin l’1-O per voler votar, és a dir, exercir la sobirania”. Acaba amb un “quan parlem de sobirania, el més contradictori amb l’Estat de Dret és el capitalisme”. Marina Subirats: “No m’agrada la paraula sobirania. Expressa un desig i, com deia Machado, es canta sobre el que es perd”. Coincideix amb Fernández a dibuixar aquesta etapa del capitalisme com a “tòxic”, i proposa substituir la paraula sobirania per democràcia, és a dir, la presa de decisions en comú. El debat actual és “entre vida i capitalisme”, per la qual cosa, apunta, la vida hauria d’anar “cap a un món de sobiranies no absolutes, una interdependència amb normes, però sense poder absolut per part de ningú”. Es carrega el concepte poble, tan interpel•lat en el procés: “no existeix, no és homogeni”. Sánchez-Cuenca al•ludeix a un món en el qual les dretes i esquerres alternatives demanen més sobirania. “Això no és només nostàlgia, sinó una meditació sobre la incompetència de la democràcia, cada vegada més tecnocràtica, en la qual els governs deleguen en tècnics”; fixa, al pack tècnics, els organismes reguladors i el TC. Explica la sobirania com a una cosa nebulosa, que possiblement no existeix, tret d’en algun moment puntual: “Potser el moment constituent és la sobirania al 100%”, tot i que no existeixen moments constituents a Europa després de la II Guerra Mundial. Subirats substitueix sobirania per democràcia i Sánchez-Cuenca ho fa amb la paraula règim d’autogovern: “Però règim d’autogovern, entès com a Govern contra l’oligarquia, és un embolic a la UE”. Això el porta a l’àmbit municipal com a única “sortida cap a la sobirania”. Bonet: “Avui no es pot utilitzar el concepte sobirania. Per què l’utilitza qui el continua utilitzant? A quin problema al•ludeix? Al rol del ciutadà en la presa de decisions, al rol de la participació.” Explica que el millor escenari per intensificar aquesta participació democràtica, que sempre veu a través de la representació, “és la ciutat”.

SOBIRANIA, UNA MOSTRA. Després d’una breu discussió i paraules per part dels espectadors, Antich tanca la paradeta. Amb aquestes paraules: “La sobirania no deu ser pas allò que no tenim?”. Subirats té temps de deixar anar alguna cosa sobre globalització: “Cal evitar una autoritat política mundial. Seria un desastre”. I Fernández parla de la UE, aquest lloc amb una autoritat continental: “No hi ha alternativa democràtica a Europa”. L’acte va ser seguit per una plaça plena de nois i noies, senyors i senyores, amb aquest silenci habitual en els actes. Barcelona, en fi, parla baixet i, si pot, ni parla. Un parell de nens jugaven per allà, i David Fernández els va animar a pujar a l’escenari. “A bodes em convides”, va dir un. Per què els agrada tant, als nens, fer el mico en un escenari? Ni idea. Però, quan ho fan, la seva cara expressa una alegria inaudita. Potser és la llibertat. L’ús d’una sobirania personal. Demà, doncs, més.

Amb la col·laboració de la revista CTXT. Contexto y Acción.

dimecres 17 octubre 2018