Barcelona Cultura
2018-12-16 07:32:51

Cròniques

Selfactinas reloaded

Rita Laura Segato, en un dels actes de la Biennal, el 16 d’octubre
FOTOS: MIQUEL TAVERNA
TEXT: GUILLEM MARTÍNEZ

 

SEFACTINES. Hola, doncs aquí, a tota castanya, anant al Mercat de Sant Antoni, un dels mercats més mixed-emotions de BCN. Si ho explico, explico un tros de BCN. Vaig. Tot va començar el 1854, amb el naixement d’un nou sindicat i una vaga salvatge contra les selfactines. Les selfactines eren la pera. Es tractava d’un nou teler que venia del Regne Unit. Estava molt automatitzat, tenia fins i tot la wifi de l’època, que potser era un càntir. La incorporació d’una selfactina a una fàbrica suposava l’expulsió de treballadors. La vaga es va guanyar, i BCN va prohibir les selfactines. Però van canviar el capità general —el nou es deia Zapatero; va aportar un nou tarannà—, i va tornar a legalitzar les selfactines i, una cosa va portar a l’altra, i va afusellar Josep Barceló, el líder sindical de BCN. Això, al seu torn, va conduir a la primera vaga general de l’Estat, que es va resoldre amb el Piolín-system. És a dir, amb una matança. Què té a veure tot això amb el Mercat de Sant Antoni? Poc, però emotiu. A Barceló se’l va afusellar exactament allà, en un solar que, 30 anys després, seria un mercat. Un mercat l’entorn del qual, els diumenges, quan està xapat, s’omple de pares, mares, nens i nenes que hi van a canviar cromos. És el punt en què BCN busca el cromo que li falta. Bàsicament, un sindicat, una vaga és buscar el cromo que et falta. Per la qual cosa suposo, encara que ningú no ho sàpiga, que cada diumenge BCN homenatja BCN canviant cromos. El Mercat de Sant Antoni, d’altra banda, és molt bonic. Arquitectura de ferro forjat. Veus l’edifici i veus la seva estructura. Veure les estructures de les coses és bonic. No veure-les, et fa beneit. Existia la llegenda urbana que sota del mercat hi havia el termiter més gran del món, que poblava els habitatges de l’entorn de tèrmits. Recentment s’hi han fet obres i s’ha trobat, en tot cas, un tros de la Via Augusta romana, i les muralles d’un baluard de la ciutat de la Península que s’ha envaït més vegades. Per la qual cosa, se suposa que era un baluard mangui. L’acte al qual vaig, per cert, es fa en aquest baluard, restaurat, al soterrani del mercat. Per la qual cosa, per acumulació, l’acte va de defenses fràgils contra invasions, de selfactines, de vagues, de tèrmits, de mercat.

ACTES SOLEMNES. Els actes de Ciutat Oberta, per cert, estan plens de gom a gom. En el que és un sign-of-the-time, els que més són els que al·ludeixen al pack opcions-personals-i-polítiques. Fa unes hores, un acte amb Paul B. Preciado i Eloy Fernández Porta, “Gènere, sexe i sexualitat. En el capitalisme tecnopatriarcal: cap a una mutació de paradigma” ha fet que la via pública en què es desenvolupava es col·lapsés, de manera que semblava que haguessin posat una fàbrica amb selfactines al costat. També, em diuen, ha estat ple de gom a gom l’acte de Marina Garcés i Gayatri Spivak “L’educació del futur”, al qual no he anat perquè, com he dit, vaig a tota castanya cap al Mercat de Sant Antoni. Els actes són, d’altra banda, inabastables. Si us interessa els podeu recuperar a Youtube, buscant el títol de l’acte. Alguns actes són relatats pel públic[LI1]. Si us hi poseu, feu clic a “apunts col·laboratius” i accedireu a aquesta meravella denominada narració col·lectiva. Ostres, he arribat al Mercat de Sant Antoni. No hi havia vingut des que es va tornar a obrir. El baluard és molt bonic. I, vist això, en els segles XVII i XVIII, quan les muralles de BCN eren un colador, inútil.

SELFACTINES 2.0 BCN és, encara que no ho va voler, la ciutat que més va meditar el seu urbanisme al segle XIX. L’Eixample, el barri dissenyat per Cerdà, un federalista de l’època —és a dir, un republicà llibertari i socialitzant— va dissenyar una ciutat sense barris. És a dir, sense diferències socials. La seva ciutat obligava les classes socials a viure al mateix edifici. Els rics, a les plantes principals, els pobres, a les superiors. Això obligava que es dirigissin la paraula i acotessin la brutalitat. No va funcionar. O no gaire. Les opcions urbanístiques de Cerdà no van durar ni un segon. I la ciutat va continuar practicant la brutalitat social en altres barris. Fins a la Guerra Civil, els barris eren el lloc de residència i de treball. Amb el franquisme, la residència i la feina es distancien. Un treballa en un lloc, però viu en un altre. Cosa que va produir dues resistències: a la feina, contra les selfactines de l’època, i al barri, contra les altres selfactines de l’època. En l’actualitat, no és clar on viuen i on treballen els barcelonins. La sensació és que, com en totes les grans ciutats atractives d’Europa, enlloc. Una selfactina anomenada turisme, o habitatges-adquirits-per-fons, ho ha canviat tot. La crisi de l’habitatge és, en fi, descomunal. Tan descomunal com la crisi, a seques. L’acte al qual he vingut parla d’això: “Sense barris no hi ha Barcelona. Rehabilitació urbana i dret a la ciutat”. I convoca el gotha de l’urbanisme. Oriol Nel·lo, geògraf especialitzat en estudis urbans i ordenació de territori; presideix el Consell Assessor del Pla de Barris de BCN; Gaia Redaelli, arquitecta milanesa; va ser directora general de Rehabilitació i Arquitectura a la Junta d’Andalusia; Carme Trilla, economista especialitzada en polítiques públiques d’habitatge; presideix l’Observatori d’Habitatge de BCN, i Jaime Palomera, antropòleg social i portaveu del Sindicat de Llogaters, un símbol del que està passant. La crisi residencial que va suposar, al començament de la crisi, les puntes de desnonaments, s’ha transformat en una crisi, comparable pel nombre d’afectats, de desnonats en lloguers. El Sindicat de Llogaters, que està exercint el rol de la PAH en la selva dels lloguers, sense gairebé recursos més enllà de la pressió, ha aconseguit modular una cosa semblant a alguna victòria sonora davant algun arrendador. L’habitatge, a BCN i en altres capitals europees, és, en definitiva, la nova selfactina. El lloc en el qual ara se’t casca no és només la feina. És el teu llit. O l’absència de. La crisi és tan descomunal que, per primera vegada, està passant alguna cosa. En l’ordre institucional. L’Ajuntament, sense gairebé parc d’habitatge públic de lloguer, ha exercit i ha emès una llei que obliga les constructores a reservar un 30% dels habitatges edificats a habitatge públic. Falta veure com acaba. Com se’n defensen els propietaris de les selfactines. L’última vegada es van defensar, com s’ha dit, en aquest mercat, que encara no existia.

LA COSA. Oriol Nel·lo explica una ciutat: “No hi ha vida sense barris, ni barris sense dret a l’habitatge.” Gaia Radaelli: “L’Europa de les ciutats i de la ciutadania és el projecte europeu”, “la gentrificació pot determinar el futur d’Europa”, “s’ha perdut el nucli antic de Lisboa, que ara és de fons d’inversió i resulta implanificable, Venècia és el cas més evident. Si Venècia mor, moriran totes les ciutats”, i això seria “el contrari a la ciutadania, al poder de la ciutadania davant la força d’un poder global.” Jaime Palomera: “Aquesta és la crisi més profunda i més diferent de l’habitatge”, “el capitalisme està mutant. El punt de patiment ja no és la feina, sinó l’habitatge”, “no existeix la llei d’oferta i demanda en l’habitatge, ja que el benefici està planificat per l’Estat i la banca.” Exemple: “Els contractes de tres anys són de tres anys perquè aquest és el límit de la forma legal dels fons inversors per adoptar formes per desgravar”, “el 30% de les finances s’inverteixen en ciutats, és un negoci defensat per l’Estat.” “La solució és col·lectiva. L’habitatge ha de tenir el mateix estatut que l’educació i la sanitat”. Carme Trilla parla de les peculiaritats del fenomen de l’habitatge a BCN, i després explica universalitats, les mesures necessàries en una ciutat per planificar l’habitatge: “El dret de tanteig de qualsevol iniciativa urbanística per part de l’Ajuntament”, “situar fora del mercat el 30% de l’habitatge”, “la rehabilitació”, “l’existència d’operadors privats de lloguer social”, “el control d’usos de l’habitatge”, “planificar i preveure l’evolució social.”
 
DEMÀ, MÉS. No sé si ho he dit, però demà, més.
 

Amb la col·laboració de la revista CTXT. Contexto y Acción.

dimarts 16 octubre 2018