Barcelona Cultura
2018-12-16 07:04:34

Cròniques

La ciutat com a rellotgeria
Vivim una època en què el món mundial s’ha dividit per una bretxa tecnològica i cultural fàcil de percebre, però difícil de calcular en les seves repercussions
Aspecto de la Plaça Coromines, durante el diálogo de Judith Butler, Marta Segarra y Fina Birulés. MIQUEL TAVERNA

Aspecte de la plaça de Joan Coromines, durant el diàleg de Judith Butler, Marta Segarra i Fina Birulés.
FOTOGRAFIA: MIQUEL TAVERNA
TEXT: GUILLEM MARTÍNEZ

 

 – BARCELONA, BARCELONA, BARCELONA. BCN, vaig a tot drap per la plaça de Joan Coromines. Això requereix diverses explicacions. Que potser van i t’expliquen BCN. Heu-les aquí. Joan Coromines va ser un tità. Autor dels millors diccionaris etimològics del castellà i el català. Es va passar la vida amb un llibre a un pam del nas. Es diu ràpidament. Fou fill de Pere Coromines, un dels anarquistes condemnats a mort per l’atemptat del Corpus de 1896, fet per un penjat francès, però pel qual es va arrestar tot el catàleg de l’anarquisme de BCN, que aleshores era molt ampli. Aquella onada de detencions, tortures i condemnes a mort va suposar la primera incorporació de BCN a la premsa internacional. A la plaça de Joan Coromines, per cert, també hi ha un edifici rar. És el que queda del Teatre de la Santa Creu, edificat amb una llicència atorgada per Felip II. Allà, amb una diferència d’un parell de mesos respecte a Madrid, es va representar tot el teatre castellà del Segle d’Or. Va ser una bogeria. El segle XIX hi entra el romanticisme amb una obra en la qual el noi es casa amb la noia, que és una mare soltera. També hi entra l’anarquisme. En aquest teatre es va dir la paraula "anarquista" en una obra de 1835. En aquella època, era un insult, però el personatge l’utilitzava de forma positiva. La plaça es troba darrere del MACBA. L’edifici, dissenyat per Maier, va tenir el seu nombre de visites més alt quan era buit i la gent l’anava a veure. El que pot ser una bona imatge de l’art modern. I de BCN. A un costat del MACBA, hi ha una altra plaça atapeïda de patinadors, R+D i senyors i senyores de tots els colors. Una ciutat és Babilònia. Incomprensible, inabastable, divertida i, si et poses monoteista, el pecat absolut. Una ciutat és, de fet, un punt d’erosió de les idees clares, dels dogmes. A diferència de les nacions, dels Estats o de la Lliga BBVA, una ciutat és una cosa concreta, en la qual passen coses. En aquest moment, mentre vaig a la plaça de Joan Coromines, passa, per exemple, Flowers. Flowers és un personatge de la BCN dels anys 70. Antic fotògraf de les estrelles del soul, sempre que te'l trobes te n’intenta vendre una. Driblo Flowers amb un joc de cames. BCN, una ciutat càlida i freda, dura per començar o acabar, crea una ciutadania dribladora. Per això ens agrada Messi. Déu meu, com estimo Barcelona! Ostres, ja he arribat a la plaça de Joan Coromines.

 

LA BIENNAL ÉS DE QUI LA TREBALLA. La meva destinació és, de fet, un dels actes de la Biennal de Pensament Ciutat Oberta. Es tracta d’un projecte relacionat amb altres projectes similars, emesos per ajuntaments / municipi italians. Itàlia. Al contrari del que pugui semblar, quan fas un cop d’ull a Itàlia, és una passada. Té recursos i maneres que eviten la bogeria periòdicament. Per allà s’hi pot trobar, per exemple, la Biennal de Torí, que gira entorn de la idea de democràcia, aquesta raresa que només va ser possible a l’Estat, però que sembla adquirir cos, tensió, drets nous i valors seductors al municipi. També n’hi ha en altres ciutats. De Filosofia, per exemple. La gent va i parla. Això és una bona metàfora d’una ciutat. Però, potser el model barceloní és més similar al de Torí. La Biennal Ciutat Oberta, en la seva primera edició, són més de cent actes en els quals la gent, el que he dit, va i parla, i en els quals venen persones de la ciutat, de Catalunya, de l’Estat, del món mundial a parlar de pensament. O del que saben fer. Els convidats, al seu torn, dibuixen un nou staff, una nova selecció de persones i temes, creats i gestionats en xarxa, per una cosa semblant a una generació, però que és una mica més ampli que una generació. És una època. Una època en què el món mundial s’ha dividit, en tots els continents, per una bretxa tecnològica i cultural, fàcil de percebre, però difícil de calcular pel que fa a les seves repercussions. Aquesta bretxa marca generacions, però també cultures, temes, eines, actituds. Això crea dos mons, amb dos rellotges diferents al cap. La biennal és, potser, una oportunitat per mirar aquest rellotge nou. O per posar-lo a l’hora. Avui, per exemple, a la plaça de Joan Coromines, parla Judith Butler. Un altre rellotge. Una altra manera de veure el pas del temps. És a dir, el que passa. El títol de l’acte: L'embolic del gènere. Per què els cossos importen? / L’embolic del gènere. Per què els cossos importen?

 

 

– TIC-TAC. La plaça està atapeïda. No s’hi cap. Potser hi ha més dones que homes. Però no és una proporció aclaparadora. Tampoc no hi ha un sol tipus de persones. Les persones..., en fi, si ens n’oblidem... som tipus. Per exemple, diversos tipus de sabates. Aquí, per exemple, hi ha una sabata amb uns bons talons, plana i extraplana, gairebé profunda. El que sí que crida l’atenció és la bretxa generacional / cultural, aquesta que els al·ludia al paràgraf anterior. El públic, en fi, té menys de 50 anys i un altre món als cors, o on sigui que es porti el món. Potser el portem a les sabates. Ni idea. Comença la cosa. En un escenari, Marta Segarra, catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de Gènere a la UB, presenta les ponents, o com es digui quan no hi ha ponències. Es tracta de Fina Birulés, catedràtica de Filosofia a la UB, centrada en teoria feminista i en Hannah Arendt. A qui, pel que sigui, aquí a baix anomenem Annah Harendt. Això deu significar alguna cosa, si bé no sé quina. I Judith Butler, catedràtica de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia, intel·lectual i activista que s’ha fet un fart de treballar sobre el tema del gènere, aquest concepte formulat, potser, per primera vegada per Simone de Beauvoir i que és una eina que va a tot drap en un dels dos rellotges disponibles al planeta. Al meu costat, una noia del rellotge nou m’explica Butler. “És una d’activista i filòsofa queer. Basada en el gènere, representa un feminisme ampli, que admet transsexuals, homes. Això em sembla molt bé: cal ampliar el subjecte. Fa poc va anar al Brasil i els evangelistes van fer una manifestació en contra d’ella”. Ostres, ja comencen a parlar. L’acte és una conversa Europa-EUA sobre feminisme, aquesta cosa que, com tothom, i entre altres variables i diferències, té dos rellotges. Es parla del fenomen de l’ulterior 8M, o la cosa #MeToo. De la tendència creixent de les ideologies antigènere. De la necessitat d’una resistència i un activisme transnacional. De la necessitat d’un feminisme integrador –"un feminisme transfòbic no és feminisme”, va dir, Butler; aplaudiments. Sobre violència institucional. Sobre com combatre la violència des de la no-violència. Sobre el concepte de vulnerabilitat”. Després, torn de paraules. La primera paraula és per a un home. Una amiga: “quan arriba el torn de paraules, en una reunió, sempre la primera la demana un home”, diu. Afegeix: “són preguntes llargues i complicades. Després, venen les de les dones, curtes i concretes. Això explica un complex. Però no sé de qui”. Butler, o Birulés, que m’he fet un embolic amb les notes, al·ludeixen, en una resposta, al fet que el feminisme tampoc no és la panacea, que la llibertat no és un problema individual i que hi ha molts més fenòmens de violència i desigualtat al món –un món, dos rellotges– que no responen a una sola descripció.

DEMÀ MÉS. Cobriré la biennal. Ja ens anirem veient. Per exemple, demà. BCN, ciutats, rellotges, etc.

 

Guillem Martínez

Amb la col·laboració de la revista CTXT. Context i Acció 

 

dilluns 15 octubre 2018