CRÒNICA Tecnologia i educació

El tercer cafè filosòfic virtual organitzat en el marc de la Biennal de Pensament: Ciutat Oberta ha pres un caire lúdic motivat pel seu triple eix de reflexió: joc, tecnologia i escola. A partir del llibre La escuela no es un parque de atracciones (2020), del professor de filosofia i pedagog Gregorio Luri, el periodista i pensador Albert Lladó ha estirat el fil d’algunes de les qüestions que se’n desprenen inspirant-se en la pregunta inicial: Quin vincle establim entre tecnologia i educació?

Arran d’una xerrada recent que va donar Luri sobre els videojocs i el seu ascendent entre els infants i joves, Lladó ha plantejat si aquests suposen un perill perquè poden empènyer a difuminar la frontera entre la realitat i el joc. La mateixa virtualitat del cafè filosòfic en què s’ha produït el debat semblava abocar a una paradoxa: “Virtual i real són antònims?”, ha burxat Lladó.

Anant més enllà -o més enrere- en aquesta qüestió, Lladó també ha preguntat directament: ¿Què és el joc? “Intercanvi”, “comunicació”, “llenguatge” són alguns dels conceptes proposats pels participants, i que han servit al pensador per recuperar la tesi de Luri, segons la qual el joc també és aventura, i aquesta implica “risc, incertesa i sorpresa”, en opinió dels tertulians. “Per a Luri el joc que no implica aventura no és un aprenentatge i per això denuncia la sobreprotecció que es pot produir a les escoles on el joc no té aquest component d’aventura, sinó de diversió”, ha apuntat el dinamitzador del Cafè. De fet, assenyala Lladó, “tota experiència estètica és una aventura, i una lectura de la qual preveiem el gir narratiu ens decep perquè no n’aprenem res”.

Sempre esperonat per les idees controvertides de Luri, el debat -virtual però molt real- s’ha fixat en la imatge apocalíptica de destrucció del planeta que es transmet als infants i als joves, davant la qual el professor de filosofia proposa “dotar els alumnes a les escoles d’un optimisme raonable”. Un dels participants apuntava el fet que “s’ha deixat de banda el concepte de construir el futur”, una idea que ha estat represa i enriquida per una altra intervenció: “Els joves s’haurien de preguntar ¿i jo com vull el futur?” Lladó ha citat la filòsofa Marina Garcés, que adverteix que ja no ens preguntem “¿cap a on?” sinó “¿fins a quan?”, i això és un símptoma d’una mentalitat catastrofista. “Avui dia està molt present la imatge messiànica de la fi del temps, i no sé si la consciència ecològica es podria desenvolupar sense aquesta petjada de la catàstrofe constant”, ha reflexionat Lladó.