Crònica. Cafè Filosòfic “Societat i Sostenibilitat”

Necessita el món un descans? L’espera és una condemna o una oportunitat? Aquestes dues preguntes han estat l’esperó per reflexionar en el primer dels cafès filosòfics virtuals “Ciutat i Pandèmia”, organitzats per Biblioteques de Barcelona i la Xarxa de Centres Cívics de Barcelona en el marc de la Biennal de Pensament.

Albert Lladó, filòsof i escriptor, ha partit de l’assaig d’Andrea Kölher El temps regalat. Un assaig sobre l’espera (Angle/Libros del Asteroide) per dinamitzar un debat al voltant de qüestions que s’han posat damunt la taula arran del confinament a causa de la pandèmia de covid-19.

 

El sentiment d’impaciència, la impossibilitat de poder sortir al carrer a passejar, el trencament dels vincles i el canvi d’hàbits i rituals han estat alguns dels aspectes que han assenyalat els participants com els fenòmens més punyents que s’han viscut durant la reclusió ciutadana.

Estirant el fil de la noció d’ “impaciència”, Lladó ha evocat el film d’Agnès Varda Cleo de 5 a 7 (1962) en què la protagonista espera angoixada un diagnòstic mèdic. “És un cant a l’espera, perquè es reconcilia i es baralla amb les formes de vida que duia fins aleshores”, ha comentat el dinamitzador del cafè. Respecte a l’anhel de passejar ha recordat que, al capdavall, es vincula amb el temps regalat o la “gansoneria”, en paraules de Kölher. Amb tot, Lladó ha apuntat que aquest temps regalat ha generat un sentiment de culpabilitat revelador de la societat del “cronos” en què vivim.

Efectivament, descabdellant diferents concepcions gregues del temps, el filòsof ha il·lustrat aquesta concepció temporal amb el quadre Saturn devorant els seus fills de Goya, és a dir com quelcom fugisser, com un temps que sempre manca. És el gran rellotge que marca l’entrada a la fàbrica, una eina imprescindible que es va imposar a partir de la Revolució Industrial. Però hi ha altres dues concepcions del temps segons els grecs. La representada pel déu Aion, “és el peix que es menja la cua, una concepció del temps circular”, i la del déu Kairós, que se centra en l’instant. “És una forma d’anar a la cresta de l’onada i no està lligat ni amb el passat ni amb el futur”.

La diferència entre espera (a la que ens hem vist obligats durant la pandèmia) i esperança, que ens projecta al futur, troben el seu paral·lelisme en dos tòpics que Köhler observa amb agudesa: el “carpe diem” (aprofita el moment)  i el “memento mori” (recorda que moriràs). L’espera ens recorda la mort, diu Kölher al seu assaig, mentre que l’esperança, assenyala Lladó “és emancipadora però també hi ha una esperança que té a veure amb la resignació, amb el messianisme que s’amaga rere el relat periodístic de que quan hi hagi una vacuna tot s’acabarà”. En aquest punt, el filòsof ha assenyalat un perill, quan el futur (esperat) segresta el present: “Quan la projecció de la vida només és una, si no es compleix estem abocats al fracàs, i aquí m’agrada evocar Beckett que diu ‘fracassa un cop, fracassa millor i continua fracassant’.”

Com a bon cafè filosòfic, el debat s’ha clos al cap d’hora i mitja sense arribar a cap resposta definida i concloent a les preguntes inicials, però sí deixant la traça d’un viatge en què els interrogants s’han ramificat com el fum que s’enlaira de la tassa.