Crònica. Cafè Filosòfic “Ciutat i pandèmia”

La correspondència entre dos gegants del segle XX -el filòsof Albert Camus i el poeta René Char- ha servit de trampolí per submergir-se en la piscina d’una de les relacions més fortes entre humans: l’amistat. Ara bé, quina connexió hi ha entre amistat i fraternitat? Existeixen patologies de l’amistat? És l’amistat un sacrifici o un benefici? És espontània o es construeix?

 

El segon dels Cafès Filosòfics virtuals organitzats en el marc de la “Biennal de Pensament: Ciutat i Pandèmia” per Biblioteques de Barcelona i ila Xarxa de Centres Cívics de Barcelona ha transitat per tota una sèrie de qüestions que ens afecten tant a nivell individual com col·lectiu. El filòsof i periodista Albert Lladó ha explicat que tant Camus com Char tenien elements en comú: el fet d’haver lluitat contra l’ocupació nazi a França i posteriorment haver-se posicionat contra el comunisme, la qual cosa els va “aïllar” en un país on una gran majoria d’intel·lectuals, entre els quals Jean-Paul Sartre, tenien carnet del Partit Comunista.

Entre les idees que s’han intercanviat els participants del Cafè Filosòfiic hi ha la relació que la fraternitat estableix entre fe i humanitat. A l’hora d’analitzar el concepte de “fraternitat” a partir de la seva etimologia, ha sortit a la llum el vincle que manté amb el de “germanor”, en el sentit que designa la pertinença a un grup. L’amistat, per contraposició, s’ha relacionat amb la “construcció”, entesa com un intercanvi que no inclou un esforç. “Tenim cura de l’amic sense necessitat de sacrificar-se”, ha puntualitzat Lladó. “L’empatia, la compassió que també hi intervenen tenen la mateixa arrel, ‘com pathos’, és a dir compartir el dolor”, ha afirmat per aclarir que el “feeling” del que sovint es parla i que és el motor d’on neixen noves amistats no deixa de fer referència a aquest sentiment que també és un “consentiment”.